Entenem com a classe treballadora o classe obrera com aquell conjunt de persones amb un benestar social el qual depèn de la seva situació laboral. Amb aquesta reforma s’ataca els convenis col•lectius i el paper del sindicats ens els llocs de treball, donant més força als empresaris. S’ataca als contractes estables, afavorint als contractes laborals. Els empresaris, demostrant que tenen pèrdues a l’empresa podran fer reducció de personal i, a més a més, rebran ajuts econòmics d’aquets mitjançant subvencions públiques. Per cada any cotitzat (cosa que costarà més per les raons abans esmentades) només hi haurà 20 dies de dret d’atur (part dels quals seran pagats amb els nostres diners, es a dir, diner públic). L’edat de jubilació passa a ser de 65 a 67 i el subsidi serà molt més reduït sinó inexistent si s’aprova per llei (a França l’edat de jubilació és de 60 anys, amb la reforma passa a 62 i el poble francès ja ha realitzat dues Vagues Generals com a protesta). Es retiren tot tipus d’ajuts, com el xec nadó. La universitat és copagada i es parla també de copagament a la sanitat (si seguim la línia no seria estrany acabar privatitzant els serveis públics). Llavors... hi ha motius per mobilitzar-se?
La resposta és òbviament SI. Si la vida d’una persona depèn de si te feina o no, podrem afirmar que, al no tenir una feina, ni dret a l’atur, ni ajudes del Estat ni serveis públics que garanteixin cert benestar social, aquesta persona no te res. I no només no tindrà res ell, ja que en cas de que es reprodueixi, al no tenir res, no podrà oferir res als seus fills i filles i així successivament (recordem la privatització de la universitat i la disminució dels ingressos a centres públics d’ensenyament). Tot això vol dir que tornarem a viure en una situació social molt similar a la de segles anteriors, on hi havia unes classes socials molt diferenciades entre si i les possibilitats d’ascendir eren molt poques sinó nul•les.
Trobant-nos en aquesta situació, on la gent ho pot perdre tot, llavors no pot perdre més. Quan no tens res a perdre és llavors quan ens encoratgem i sortim a donar-ho tot, perquè, si no tinc feina, el banc s’ha quedat la casa i els estalvis, no tinc dret a cap subsidi, ni puc accedir a una formació més elevada... que més em poden fer? Llavors em pregunto si és tan inusual que hi hagin incidents contra les forces de repressió del Estat (policia) com hem vist avui. No defenso la violència, tot al contrari, sóc i seré sempre pacifista, però posem-nos en la pell d’aquesta persona que ho ha perdut tot i que, en un intent de recuperar alguna cosa (encara que sigui un treball que l’exploti) va un cos de policia i l’apallissen i el detenen. Ja està, tot acaba i tot comença ara. La persona s’aixeca, la gent que està al seu voltant la miren expectant i una imprevisible espurna fa que esclati tota la fúria de la gent i es dirigeixi contra les forces d’opressió i demés. No ens trobem només contra un atemptat contra els drets de la classe treballadora, sinó contra una estabilitat i pau social a la que estem acostumats i que podria estar en perill.
La classe treballadora porta molt temps adormida, i aquet fet és una de les tantes conseqüències que han provocat les interminables injustícies cap a la societat. Però tot just està despertant, i té molt clar qui són els opressors. Podem dir que són uns bèsties els manifestants, que els piquets coaccionen als treballadors per a que no vagin a treballar, que els sindicats i els partits d’esquerres són uns extremistes, i un llarg etcètera però jo diré que bèsties són els empresaris que oprimeixen a milions de persones, bèsties són aquelles persones de la cúpula capitalista que a traves dels desequilibris socials que generen milers de nens i nenes moren al dia, bèsties són aquells cossos de repressió que apallissen a adolescents que mostren públicament una determinada ideologia i besties son tots aquells que es nodreixen de les guerres que devasten persones, animals, plantes, restes històriques, etc.
Per finalitzar, fent un recull de tot l’escrit i de la vivència de la Vaga General d’avui, arribo a la conclusió de que és una lluita. La raó per a que uns pocs visquin acosta de les llibertats de la majoria. Una lluita desigual que al mon es cobren milers de vides. Una lluita en la que tot just començarem a prendre part.
