Molts anys fa del conflicte del Sàhara, una terra abandonada a la sort entre grans potències que com voltors intenten devorar-la. Aquets dies la tensió ha arribat a punts màxims, fins el punt de cometre un assassinat contra un adolescent sahrauí de 14 anys i preparar un asedi contra els campaments on es troben refugiats centenars de persones. Els hi ha tallat el subministrament d’aigua, d’aliments, de medicament, envien tropes que carreguen contra homes, dones, nens, nenes, ancians i ancianes, ho incendien tot, fan fora a voluntaris que es juguen la vida per ajudar a la gent que està refugiada...
Davant de tant dramàtica situació es troben els sahrauís i la resta, que fa? No fem res. La vida continua igual. La gent continua barallant-se amb el veí perquè té la música massa alta, continua anant de compres als centres comercials, continua veient el bombardeig informatiu sobre la visita del papa, però no es té ni la més mínim remordiment pel que està passant a pocs quilometres de casa. El mateix passa amb les potències econòmiques i els països desenvolupats. Aquells que se’ls omplen la boca i el pit quan parlen de democràcia i salten les llàgrimes quan alcen les seves banderes estan veient com tot un poble sestà sent massacrat i no fa res per impedir-ho. No fan res perquè no interessa. No fan res perquè no beneficiarà a la cúpula financera a la que han de respondre. Permetran la desaparició d’un poble abans que fer justícia i fer mediació en un conflicte, tot perquè no els hi donarà diners...
Tant poc valen les nostres vides! Creixem envoltats de la nostra família i amics, des de el primer moment que naixem ja vivim en comunitat, ens ajudem, ens enamorem, ens barallem... I tot això, tot aquet factor humà no val res. Un cero a l’esquerra per a la borsa i els seus dictadors. Qui li anava a dir a la mara d’aquell jove de 14 any que va ser tirotejat, que el seu fill moriria tan jove i d’una manera tan terrible? Qui els hi va dir a tantes mares i pares que els seus fills moririen en aquetes circumstàncies davant dels ulls impassibles de milers i milers de mares i pares, d’avis i d’àvies, que no senten ni la més mínima empatia, ni compassió, ni solidaritat? Parlem de justícia i democràcia, com ens divines i de nosaltres com els seus enviats i no s’evita una massacra imminent. Aquesta és la societat en la que vivim. Aquet és el sistema que funciona.
Aquesta es l’Europa i els països Occidentals. Hem elevat pels núvols la nostra economia, la nostra tecnologia cada cop més innovadora ens dona un confort quotidià sense precedents, tenim tot tipus de luxes amb els quals recrear-nos, però tot això no l’hem comprat amb diners. I tant que no. Tot això ho hem comprat amb el més vàlid tresos que podem tenir, que és la nostra humanitat, la nostra empatia, la nostra solidaritat cap als altres, la nostra capacitat de sentir al altre en la nostra pell.
No fem una crida per la llibertat del poble Sahrauí. Fem una crida per recuperar la humanitat al món.
NO A L’OCUPACIÓ DEL SÀHARA. NO A LA GUERRA.
SOLIDARITAT I LLIBERTAT!
No hay comentarios:
Publicar un comentario